Aquest aspecte té molta importància per al xiquet/a de 5 a 7 anys, ja
que en aquesta edat l’escola l’obliga a resoldre de manera molt difícil
problemes d’orientació espai-temps relacionats amb l’aprenentatge de la lectura
i l’escriptura. S’ha pogut comprovar que en principi la preferència lateral del
xiquet/a s’afirma als 4 anys.
3.6.1.- Concepte de lateralitat
Per començar a desenvolupar el concepte de lateralitat, hem de dir que
la lateralització és l'última etapa evolutiva filogenètica del cervell en
sentit absolut.
El cos humà està caracteritzat per la presència de parts parelles i
globalment simètriques. Aquesta característica, però, no té correspondència amb
l’ús funcional que fem d’aquestes parts. De fet, es produeix una asimetria
funcional, de manera que fem ús preferentment dels segments d’una part del cos
o de l’altre.
El procés de lateralització té una base neurológica i és una etapa més
de la maduració del sistema nerviós, la dominància d’una part del cos sobre
l’altre depèn del predomini d’un hemisferi o de l’altre.
En aquest sentit, un infant es considera dretà quan hi ha predominança
de l’hemisferi esquerre, i es considera que és esquerrà, quan predomina
l’hemisferi dret. Tot i això, quan es diu que un infant és dretà o esquerrà, no
és una afirmació que es puga categoritzar amb excessiva rigidesa, perquè és
possible que utilitze la mà dreta per a determinades activitats i l’esquerra
per a altres; o bé que utilitze indistintament les dues.
Tampoc és una afirmació que es puga determinar per la preferència d’un
costat del cos sobre l’altre. La lateralitat està relacionada amb
l’organització global corporal i, per tant, amb el control corporal i la
consciència corporal.
Un altre factor que cal tenir present quan es parla de lateralitat és la
relació amb l’espai. Des d’un primer moment, l’infant va definint la seva
lateralitat, va adoptant la preferència funcional per uns segments del cos per
damunt dels altres, i això li permet diferenciar on és la dreta i l’esquerra en
relació amb el seu cos. Més tard, distingeix la dreta i l’esquerra en relació
amb el seu company/a, fet que permet conformar la base de l’orientació i
estructuració espacial.
A més a més, la lateralitat corporal permet l'organització de les
referències espacials orientant al propi cos en l'espai . Per tant, facilita
els processos d'integració perceptiva i la construcció de l'esquema
corporal.
3.6.2.- Tipus de lateralitat
Hi ha diverses teories
que intenten explicar perquè determinats individus són drets o esquerrans.
Segons Rizal citat en Ramirez (2007), en la seua obra
"Motricidad humana”, ens diu que: “ cap d’aquestes teories seràn
absolutes, per la qual cosa hem d'acceptar que aquesta determinació de la
lateralitat serà afectada per més d'una causa". Aquest mateix autor
classifica les següents causes o factors:
- Factors neurològics
Basant-se en l'existència de dos hemisferis cerebrals i la
predominança d'un sobre l'altre, açò és el que determinarà la lateralitat de
l'individu. Aquesta dominànça d'un hemisferi sobre l'altre, segons els
investigadors, es pot deure a una millor irrigació de sang amb un o altre
hemisferi.
En l'actualitat, nombrosos neuròlegs han demostrat que la relació entre
predomini hemisfèric i lateralitat, no és absoluta.
- Factors genètics
Esta teoria intenta explicar la transmissió hereditària del predomini
lateral fent saber que la lateralitat dels pares condicionarà la dels seus
fills.
D'aquesta manera s'ha comprovat que el percentatge d'esquerrans quan
ambdós pares ho són es dispersa (46%) , no obstant això, quan ambdós pares són
drets el percentatge dels seus fills esquerrans disminueix (21%) , i 17% si
sols un dels pares és esquerrà.
Zazo afirma que la lateralitat normal, dreta o esquerrana queda
determinada al nàixer i no és una qüestió d'educació, al seu torn, el fet de
trobar lateralitats diferents en bessons idèntics (20%) , tendeix a provar que
el factor hereditari no actúa sols.
No obstant això, la
dominància no és total, és a dir, que una gran majoria encara que té clar una
determinada dominància lateral i realitzen accions amb la mà dominant.
Existeixen
nombrosos factors socials que poden condicionar la lateralitat del xiquets. Els
més destacables són els de significació religiosa i els del llenguatge.
- Causes ambientals:
§ De l’àmbit familiar: Des
de la posició de repòs de la mare embarassada fins a la manera d'agafar al braç
per a alletar-lo, engrunsar-lo, transportar-lo, la forma de situar-lo o de
donar-li objectes..., etc. pot condicionar la futura lateralitat del xiquet. De
la mateixa manera les conductes model que els nens i les nenes imiten
dels seus pares també poden influir en la lateralitat posterior d’aquest.
§ Sobre el mobiliari i utensilis. Tots som conscients que el món està fet per al dret. Els esquerrans o
els mal lateralitzats es tropessen amb especials dificultats d'adaptació; açò
es degut a que la major part dels instruments del nostre voltant estan
fabricats sense tenir en compte els esquerrans.
Per concloure aquest punt, podem dir que el medi social també actua
reforçant la utilització d'una mà en quasi tots els aprenentatges. En aquest
sentit i centrant la dominància lateral a les mans, ulls, peus i oïdes,
principalment als dos primers, podem distingir els següents tipus de
lateralitat:
a.
Segons la classe de gestos i moviments a
realitzar:
o D’utilizació o predominança
manual en les actituts corrents socials.
o Espontànea (tònic, gestual o
neurològic), que és la que es manifiesta en l’execució dels gestos espontanis.
Ambdós generalment coincideixen i en cas de discordança originen dificultats
psicomotrius.
b. Segons la seua
naturalesa:
o Normal o predomini de l’hemisferi
esquerre o dret.
o Patologia per la lessió d’un
hemisferi, l’altre es fa càrreg de les seues funcions.
c. Per la seua intensitat: Totalment
dret, esquerrà o ambidextre.
d. Segons el predomini dels
quatre elements citats (mans, ulls, peus i oïda) podem establir les
següents fórmules de lateralitat:
o Destressa homogénea: quan
s’utilitzen preferentment els membres del costat dret.
o Esquerrà homogénea:
s’utilitzen els membres del costat esquerre..
o Ambidextreza: s’utilitza
prioritariament un element del costat dret (per exemple, la mà), i altre de
l’esquerre (per exemple, l’ull).
o Esquerrà contrariada: es dóna
esta forma quan un subjecte esquerrà se li ha obligat per raons socials a
utilitzar el membre homòleg dret. La més clara és la de la mà.
En definitiva, la lateralizació pot entendre’s com un conjunt de
conductes, que són adiquirides independentment, per un procés particular
d’entrenament i aprenentatge, en lloc de quedar determinades per una suposada
facultat genètica neurològica innata.
