AFIRMACIÓ DE LA LATERALITAT I ORIENTACIÓ DE L’ESQUEMA CORPORAL.

Aquest aspecte té molta importància per al xiquet/a de 5 a 7 anys, ja que en aquesta edat l’escola l’obliga a resoldre de manera molt difícil problemes d’orientació espai-temps relacionats amb l’aprenentatge de la lectura i l’escriptura. S’ha pogut comprovar que en principi la preferència lateral del xiquet/a s’afirma als 4 anys.

3.6.1.- Concepte de lateralitat  

Per començar a desenvolupar el concepte de lateralitat, hem de dir que la lateralització és l'última etapa evolutiva filogenètica del cervell en sentit absolut.

El cos humà està caracteritzat per la presència de parts parelles i globalment simètriques. Aquesta característica, però, no té correspondència amb l’ús funcional que fem d’aquestes parts. De fet, es produeix una asimetria funcional, de manera que fem ús preferentment dels segments d’una part del cos o de l’altre.   

El procés de lateralització té una base neurológica i és una etapa més de la maduració del sistema nerviós, la dominància d’una part del cos sobre l’altre depèn del predomini d’un hemisferi o de l’altre.

En aquest sentit, un infant es considera dretà quan hi ha predominança de l’hemisferi esquerre, i es considera que és esquerrà, quan predomina l’hemisferi dret. Tot i això, quan es diu que un infant és dretà o esquerrà, no és una afirmació que es puga categoritzar amb excessiva rigidesa, perquè és possible que utilitze la mà dreta per a determinades activitats i l’esquerra per a altres; o bé que utilitze indistintament les dues.

Tampoc és una afirmació que es puga determinar per la preferència d’un costat del cos sobre l’altre. La lateralitat està relacionada amb l’organització global corporal i, per tant, amb el control corporal i la consciència corporal.

Un altre factor que cal tenir present quan es parla de lateralitat és la relació amb l’espai. Des d’un primer moment, l’infant va definint la seva lateralitat, va adoptant la preferència funcional per uns segments del cos per damunt dels altres, i això li permet diferenciar on és la dreta i l’esquerra en relació amb el seu cos. Més tard, distingeix la dreta i l’esquerra en relació amb el seu company/a, fet que permet conformar la base de l’orientació i estructuració espacial.

A més a més, la lateralitat corporal permet l'organització de les referències espacials orientant al propi cos en l'espai . Per tant, facilita  els processos d'integració perceptiva i la construcció de l'esquema corporal.

3.6.2.- Tipus de lateralitat

            Hi ha diverses teories que intenten explicar perquè determinats individus són drets o esquerrans.    Segons Rizal citat en Ramirez (2007), en la seua obra "Motricidad humana”, ens diu que: “ cap d’aquestes teories seràn absolutes, per la qual cosa hem d'acceptar que aquesta determinació de la lateralitat serà afectada per més d'una causa". Aquest mateix autor classifica les següents causes o factors:    

- Factors neurològics

 Basant-se en l'existència de dos hemisferis cerebrals i la predominança d'un sobre l'altre, açò és el que determinarà la lateralitat de l'individu. Aquesta dominànça d'un hemisferi sobre l'altre, segons els investigadors, es pot deure a una millor irrigació de sang amb un o altre hemisferi.

En l'actualitat, nombrosos neuròlegs han demostrat que la relació entre predomini hemisfèric i lateralitat, no és absoluta.

-       Factors genètics

Esta teoria intenta explicar la transmissió hereditària del predomini lateral fent saber que la lateralitat dels pares condicionarà la dels seus fills.

D'aquesta manera s'ha comprovat que el percentatge d'esquerrans quan ambdós pares ho són es dispersa (46%) , no obstant això, quan ambdós pares són drets el percentatge dels seus fills esquerrans disminueix (21%) , i 17% si sols un dels pares és esquerrà.

Zazo afirma que la lateralitat normal, dreta o esquerrana queda determinada al nàixer i no és una qüestió d'educació, al seu torn, el fet de trobar lateralitats diferents en bessons idèntics (20%) , tendeix a provar que el factor hereditari no actúa sols.

      No obstant això, la dominància no és total, és a dir, que una gran majoria encara que té clar una determinada dominància lateral i realitzen accions amb la mà dominant.

            Existeixen nombrosos factors socials que poden condicionar la lateralitat del xiquets. Els més destacables són els de significació religiosa i els del llenguatge.

-       Causes ambientals:

§  De l’àmbit familiar: Des de la posició de repòs de la mare embarassada fins a la manera d'agafar al braç per a alletar-lo, engrunsar-lo, transportar-lo, la forma de situar-lo o de donar-li objectes..., etc. pot condicionar la futura lateralitat del xiquet. De la mateixa manera les conductes model que els nens i les nenes  imiten dels seus pares també poden influir en la lateralitat posterior d’aquest.

§  Sobre el mobiliari i utensilis. Tots som conscients que el món està fet per al dret. Els esquerrans o els mal lateralitzats es tropessen amb especials dificultats d'adaptació; açò es degut a que la major part dels instruments del nostre voltant estan fabricats sense tenir en compte els esquerrans.

Per concloure aquest punt, podem dir que el medi social també actua reforçant la utilització d'una mà en quasi tots els aprenentatges. En aquest sentit i centrant la dominància lateral a les mans, ulls, peus i oïdes, principalment als dos primers, podem distingir els següents tipus de lateralitat:

a.        Segons la classe de gestos i moviments a realitzar:

o   D’utilizació o predominança manual en les actituts corrents socials.

o   Espontànea (tònic, gestual o neurològic), que és la que es manifiesta en l’execució dels gestos espontanis. Ambdós generalment coincideixen i en cas de discordança originen dificultats psicomotrius.

b.     Segons la seua naturalesa:

o   Normal o predomini de l’hemisferi esquerre o dret.

o   Patologia per la lessió d’un hemisferi, l’altre es fa càrreg de les seues funcions.

c.   Per la seua intensitat: Totalment dret, esquerrà o ambidextre.

d.   Segons el predomini dels quatre elements citats (mans, ulls, peus i oïda) podem establir les següents fórmules de lateralitat:

o   Destressa homogénea: quan s’utilitzen preferentment els membres del costat dret.

o   Esquerrà homogénea: s’utilitzen els membres del costat esquerre..

o  Ambidextreza: s’utilitza prioritariament un element del costat dret (per exemple, la mà), i altre de l’esquerre (per exemple, l’ull).

o  Esquerrà contrariada: es dóna esta forma quan un subjecte esquerrà se li ha obligat per raons socials a utilitzar el membre homòleg dret. La més clara és la de la mà.

   

En definitiva, la lateralizació pot entendre’s com un conjunt de conductes, que són adiquirides independentment, per un procés particular d’entrenament i aprenentatge, en lloc de quedar determinades per una suposada facultat genètica neurològica innata.