Fisher i Cleveland, citat
en Arévalo (2007), han utilitzat mètodes, sobretot els analítics, per estudiar els límits de la imatge corporal.
Segons aquests autors hi ha dos factors principals que caracteritzen la
percepció del propi cos:
- El cos és
l’únic objecte que a la mateixa vegada es percep i forma part del
subjecte que percebeix.
- Quan el
subjecte reacciona davant del seu cos, sent una perturbació i una
excitació que no es dóna quan reacciona a estímuls externs.
Resumint, l'esquema
corporal pot definir-se com la intuïció global o el coneixement immediat del
nostre cos, tant en un estat de repòs com en moviment, en funció de la interrelació
de les seues parts i, sobretot, de la seua relació amb l'espai que li rodeja.
Aquest concepte té un
caràcter evolutiu; ja que va formant-se lentament en el/la xiquet/a des del
naixement fins aproximadament els 11 o 12 anys en funció de la maduració del
sistema nerviós i de la seua pròpia acció.
En funció del mitjà que el
rodeja i de les altres persones amb les quals el/la xiquet/a es va a
relacionar.
La característica comuna a
tots els autors que adopten la perspectiva genètica és el fet d’estudiar
l'evolució de l'esquema corporal en el/ls xiquet/a al llarg del
desenvolupament.
Dins d'aquesta perspectiva
cal destacar dos formes d’apropar-se a l'estudi del concepte del cos:
- És l'estudi del cos tal com és vivenciat.
- És l'estudi del cos tal com se li coneix.
No hay comentarios:
Publicar un comentario